Curta i poc transitada l’Aresta Brucs dels Merlets és una escalada força interessant. Contràriament al que ha passat amb les seves veïnes, domesticades a cop d’expansió, aquesta conserva bona part de la seva essència. Una primera tirada amb certa exposició mena al peu de la bola somital, que es supera aprofitant una fissura de roca…
D’una bellesa primaria, l’Aresta Brucs del Senatxo esdevé per dret propi una de les petites joies poc transitades que trobem escampades per la geografia Montserratina. Atrevida i audaç només serà apreciada en la seva justa mesura per aquelles ànimes enfiladisses que saben veure la bellesa no en els números sinó en la senzillesa d’allò que…
La Francesc Casanovas és la via d’oferta dels Plecs, grau moderat, roca de primera i sobretot, ben equipada, res a veure amb les seves veïnes. La via és agradable, un segon llarg molt bo de típica finura montserratina, contrasta amb un cinquè del tot forçat, intentant no trepitjar massa l’Aresta del Sol. L’ascensió pot acabar…
Hi ha una categoria d’agulles a Montserrat del tot especials: són les agulles disimulades. És un tipus de monòlit que només un montserratí avesat pot distingir i situar. L’Agulla Alta de la Miranda sens dubte pertany a aquest grup. D’una entitat prou eloqüent resta discretament amagada al capdamunt de la Canal de l’Ou, tot just…
La Paret de les Gralles és potser l’única paret del Montsec escalable encarada al nord. D’aspecte més aviat tètric, hi destaca la clàssica Terra Lliure, repetida regularment. A l’extrem esquerra, pràcticament tancant la paret hi trobem la interessant xemeneia GAM. D’una lògica primaria, donada per l’eloqüència de la cicatriu que ressegueix de baix a dalt,…
El conjunt del Timbaler del Bruc i el Timbal, enclavats al bell mig d’un dels epicentres de l’escalada esportiva a Montserrat, ofereixen la possibilitat de fer una integral més clàssica que un piano de cua. I ho fa combinant dos vies precioses: la Xemeneia Estorach al Timbal i la darrera tirada de la N-T-N al…
Una de les grans clàssiques dels Ports, la Mas-Colomer, encerta el camí més lògic per guanyar La Llastra, una enorme agulla adossada al vessant nord-oest de les Roques de Benet. Hi ho fa amb l’elegància de l’escalada clàssica, anant a buscar una rectilínia cicatriu que ens deixa a mitja paret per després fer una marrada…
Només recomanable per qui li agradi escalar com els crancs i no li faci fàstics a la roca més aviat discreta, l’Al·lèrgia Primaveral ens brinda l’oportunitat de guanyar un cim poc petjat, que això sí, és un bon mirador de la regió. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
La Caputxa desprèn una aura de respecte com poques agulles a Montserrat. La seva via més coneguda és la Normal, on Vicenç Barbé hi perdé la vida intentant la primera.
Amb la seva inconfusible silueta la Mamelluda, juntament amb la Mamella i la Mamelleta conformen el trio d’agulles montserratines dedicades al pitram femení.
Línia eloqüent que ressegueix una bonica fissura al primer llarg i un diedre que no acaba de ser-ho al segon. De caire clàssic i poc equipada haurem de completar l’equipament. Recomanable per arrodonir el dia amb alguna altre via de la zona.
Via de tall clàssic, l’Aventafocs pren com excusa la llaminera llastra del primer llarg per buscar el terreny més lògic fins al cim del Puro esdevenint una mena de variant d’entrada de la clàssica Jopuma. Semi-equipada és una molt bona alternativa a la clàssica Directa i per descomptat a tota l’estesa de parabolts que l’envolten.
A la Gorra Frígia, paradigma dels excessos del trepant, encara hi trobem alguna línia amb sentit. La Rebombori n’és un bon exemple, de dificultat molt moderada, sap trobar el camí més lògic per arribar al cim sense abusar de les expansions, que hi són allà on toquen. És sens dubte una via del tot recomanable…
A nivell d’escalada el Solsonès és conegut bàsicament per Canalda i Busa, parets de primera categoria amb una ètica pròpia. A més a més hi trobem altres petits sectors d’interès local, com ara Vilamala, Font Ferrera, alguna via per la Serra del Verd o la Paret del Castell de Cambrils.
Verticalitat, roca variable i bona ombra per quan la calor apreta són algunes de les característiques que tenen la majoria de vies dels Flautats. La Bizcochos, n’és un bon exemple; la roca en general és acceptable (tot i que ens hem quedat amb algun cantell a la mà) i les dificultats no gaire elevades. Sens…
Lluny de modes els Flautats esperen pacients a qui estigui disposat a redescobrir-los. D’entre totes les seves raconades, el vessant oest de la Punxa amaga una petita joia, només a l’abast d’aquells que estiguin disposats a enfrontar-se amb l’escalada més sincera. La GESAM segueix fil per randa la lògica que li marca la pregona fissura…
La Foradada és un d’aquells paratges que fan de Montserrat un indret màgic. Triangle equilàter quasi perfecte esculpit capritxosament per la natura, fa volar la imaginació a poc que l’observem.
Clàssica del sector, juntament amb la veïna Banda del Tako. Malgrat un inici una mica desdibuixat els llargs superiors no tenen desperdici. Via de fissures, resta pràcticament des-equipada, essent un bon terreny de joc per l’autoprotecció. Ombra als matins
Quan pensem en Vilanova de seguida ve al cap la Roca dels Arcs, el Pilar del Segre o la Roca Alta. No obstant si rasquem una mica també trobarem alguna via prou interessant malgrat no estigui a cap de les parets amb més solera.
Un dels molts eixos imaginaris que tracen rocs i agulles és aquell que comença pel Cap de Guerrer i acaba amb la Boteruda. Resulta un exercici del tot recomanable anar-hi empalmant itineraris, fins arribar al capdamunt d’Agulles i acabar el jorn abocant-nos a l’abisme de la cara nord. Amb la Dipankara podem tancar aquest recorregut,…
És impossible no deixar-se seduir per aquesta raconada del Solsonès, que converteix inevitablement l’acció de l’escalada en quelcom més que un mer exercici gimnàstic. Contemplació, concentració i franquesa és tot el que ens demana Busa per poder gaudir-la com es mereix. La Jardí Botànic endemés, ajuda amb un traçat de pura lògica, on donar la…
Essència de l’escalada més clàssica en aquesta raconada del recollit Montroig, on tot és de mida humana, la Via del Llons encerta el camí entre extraploms, esquivant-los estratègicament i quan no queda més remei superant-los pel punt més dèbil. Escalada combinada farcida de bonics trams en lliure i artificial a equipar a base de flotants:…
Les agulles de Camarasa tenen un bon grapat de vies de tall més o menys clàssic, que aprofitant els sistemes fissurats, s’enfilen per les quatre bandes. La Rupi-Garreta és una més d’aquestes vies, potser no la més reeixida, però prou interessant per anar-hi a treure el nas i gaudir de l’escalada agraïda que ens regala…
La Jaume Casellas es troba a l’extrem oest del Tossal de la Feixa aprofitant una curiositat geològica que dóna com a resultat un itinerari singular, meitat conglomerat, meitat calcari. De grau moderat, la via es troba pràcticament equipada i esdevé un bon terreny de joc per iniciar-se en vies clàssiques, on orientar-se per la paret…
Variant de la popular Gómez-Xalmet, la Cerdanyola aprofita amb avarícia les plaques de l’esquerra d’aquesta, per després tornar a la Gómez i guanyar l’àpex de la Prenyada. Via poc repetida, gaudeix de la millor roca del sud de l’agulla, aspre i adherent. Recentment se li ha fet una restauració exemplar, ara no hi ha excusa…
Hi ha vegades que l’adjectiu “Normal” per una via no s’escau gens. És el cas de la Normal del Sentinella, una petita gran línia on l’enginy dels pioners queda palès amb l’agosarat pas de gegant que s’ha de fer per guanyar el cim del Sentinella des del seu Fusell.
Interessant escalada muntada per dalt pel gaudi del personal. Variada i amb trams sorprenents, com el diedre del primer llarg (que roba de la clàssica Lo Marín) o l’acrobàtic sostre del segon. Amb bona ombra pel matí i força ràpida d’enllestir és una opció a tenir en conte quan cerquem la fresca. Per repetir-la només…
A vegades la simple visió d’una paret concreta desperta un desig incontrolable d’enfilar-hi. És el que passa quan des de l’altra banda de la Canal del Migdia observem el llaminer frontó per on transcorre la Canet-Rosales-Alonso; si endemés resulta que la via és pura delícia la satisfacció és complerta. Ens trobem davant d’un itinerari de…